Pàgines

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Torres Garcia, Barcelona i l'art català

Enguany s’està celebrant una gran exposició de Joaquím Torres Garcia al MOMA de Nova York, una exposició que malauradament no podrem veure a Catalunya com a conseqüència de la paupèrrima situació de la cultura pública al nostre país. Emprenya, i molt, que el MNAC no pugui portar una exposició que porta el seu segell. Torres Garcia és un artista uruguaià –va néixer i morir a Montevideo- ciutat on va passar els darrers anys de la seva agitada vida. Però més enllà de l’ius soli resulta que el seu pare era mataroní. Aquest seria un aspecte irrellevant sinó fos perquè quan el futur pintor tenia 17 anys el pare va decidir tornar al seu Mataró natal de manera que Torres Garcia va passar prop de 30 anys a Catalunya on va portar a terme una part determinant de la seva creació. Més enllà d’aquest creuament de ius soli i sanguinis que convergiexen en la persona del pintor, si apliquéssim retroactivament la definició contemporània de catalanitat d’aquell que “viu i treballa a Catalunya” a ningú hauria d’estranyar que les edicions catalana i anglesa de la Viquipedia el defineixin com a “uruguaio-català[1]”.


Però més enllà d’aquestes disquisicions del que no queda el mínim dubte és que Torres Garcia és un dels artistes més importants de la Catalunya contemporània fins al punt que l’art català del segle XX no es podria explicar sense la seva presència. I no només això, la seva dimensió com a artista i intel·lectual del noucentisme el converteix en un referent indiscutible de la història de la cultura catalana. I va ser precisament això, el que el va convertir en víctima propiciatòria de la depuració protagonitzada per Puig i Cadafal quan va assumir la presidència de la Mancomunitat, una depuració que malauradament el va allunyar per sempre més de Catalunya. Un allunyament que finalment va coincidir amb seva etapa més contemporània. Probablement Torres Garcia no ha passat a formar part de la pintura universal per la seva etapa noucentista, tot i que no ho hi manquen detalls i aspectes transcendents[2], però del que no hi ha cap dubte és que aquesta etapa noucentista es determinant per la història cultural de Catalunya. De fet, com va afirmar el crític americà Daniel Robins, Torres Garcia “s’havia convertit en l'art català, no podia haver-hi idees que no fossin atribuïdes a la seva persona”

No pronunciarem ara allò tan suat que Catalunya “està en deute” amb Torres Garcia: l’artista té una sala pròpia al MNAC i els seus frescos llueixen esplèndids al màxim símbol institucional del país, al palau de la Generalitat. Però no deixa de sobtar que Torres Garcia no hagi entrat en l’onomàstica de la ciutat: a Barcelona on no hi ha cap plaça o carrer dedicada a l'artista –si que té carrers dedicats a Terrassa i Mataró-. La qual cosa ens porta a enviar una recomanació explícita als responsables del nomenclàtor de la ciutat: ara que estan en plena tasca de “desborbonització” seria fantàstic que aquest gran artista de Catalunya ocupi el lloc d’algun d’aquests infants, regents o princesetes que mai haurien d’haver estat honorats a una ciutat republicana fins al moll de l'os i que és el que és gràcies a gent vinguda d'arreu com Joaquim Torres Garcia.




[1] Val a dir que en l’edició anglesa s’hi nota mà catalana, una visió que no es dona a la resta d’edicions en altres llengües de l’entrada dedicada a l’artista.
[2] Tot i així, a la presentació de l’exposició del MOMA se situa el “noucentismo” com a moviment de les primeres avantguardesHis personal involvement with a significant number of early avant-garde movements—from Catalan Noucentismo to Cubism, Ultraism-Vibrationism, and Neo-Plasticism”

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El gat que ens va fer estimar la rumba

Amb motiu de la mort d’en Peret ara fa un any, vaig comentar una curiosa experiència que vaig viure amb el “rei de la Rumba” ja fa uns anys, i ho aprofitava per polemitzar sobre l’etiqueta de catalanitat d’aquest gènere musical. I ho feia en aquests termes:

“Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla -el pare i Peret -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida. Però a ningú, començant pel Pescadilla i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez  vingut de l'Argentina qui ens va fer descobrir i reivindicar el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de ventilador”.

El Gato ens va fer una preciosa genealogia del gènere a ·"La Rumba de Barcelona":

“La rumba neix al carrer filla de Cuba i d'un gitanet
 i sa germana que és l'Havanera viu gronxadeta entre mariners”.

I quan els (auto)odiadors de torn, els Espada, Azua i Boadella de sempre veien Barcelona més provinciana i més enfonsada que un Titànic cultural els va llençar a la cara una tromba d’autoestima a ritme de rumba a Barca, cielo y ola:

Dicen que no es la que era
Que se ha vuelto provinciana
Que ha perdido todo el swing
Y habla una lengua rara

Pero no estoy de acuerdo
Yo siempre la he visto igual
Como una estrella lejana
Que huye de la frivolidad




El Gato que ara fa 25 anys ens va deixer s’ha guanyat sens dubte un lloc en el panteó dels catalans il·lustres, un panteó farcit de persones que un dia es van instal·lar aquí per contribuir poderosament a fer un país més obert, més creatiu, més lliure. I confiem que així continuï essent. 

diumenge, 4 d’octubre del 2015

I el cinturó roig va votar com Pedralbes…

Un dels arguments que s’ha anat prodigant des de sectors de l’esquerra més o menys dependentista per distanciar-se del “procés” ha estat el suposat abandó de l’eix social per part d’un sobiranisme estaria jugant totes les cartes en l’eix “identitari”. Vicenç Navarro ha repetit aquest argument fins a la sopa, de vegades de manera força maldestre vorejant un maniqueisme –amb ingredients lingüístics- impropi d’una autoritat acadèmica amb la seva trajectòria. Per Navarro a l’independentisme  no li quedaria més remei  que posar el fre de ma al procés i entonar el mantra social si volia tenir alguna opció entre els sectors populars més impermeables de la zona metropolitana. Però l’escriptor adrianenc Garcia Andujar negava la mínima opció a aquesta suposada estratègia identificant el moviment sobiranista amb la burgesia catalana tot recuperant el “soleturisme” més irredempt –i sovint no exempt de notables dosis de mala llet-.

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona i alguns municipis van fer accentuar aquest missatge fins al punt que va ser decisiu a l’hora de conformar el relat i pròpia candidatura de Junts pel Si: amb Raül Romeva al capdavant havia de quedar palès que no hi hauria independència sense  abraçar l’eix social.

Durant la campanya del 27-S aquest va ser el “frame” més recurrent i es va entaular una autèntica batalla per captar el vot metropolità, amb un sobiranisme abocat a “demostrar” el seu vessant social, amb l’esquerra dependentista titllant-lo de fals convers a la causa –Mas igual que Rajoy, retallades, Andorra, etc.- i apel·lant a la identitat popular i treballadora “dels “suburbios” que diria aquell... I amb la dreta espanyolista brandant que aquí ells juguen a casa”.

Els resultats del 27-S han posat de relleu que efectivament –i malauradament afegiria jo- l’antic cinturó roig de Barcelona no és país per a sobiranistes...però pel que s’ha vist tampoc és país per a rojos!!! Efectivament, amplis sectors de les capes populars del territori metropolità han reaccionat amb veu pròpia al procés sobiranista. Han percebut que la independència els podia afectar de forma negativa, però no pas en clau social i econòmica, sinó en clau identitària i han convertit la dreta espanyolíssima de Ciudadanos en primera força política en un nombre importantíssim de barris i municipis.

I aquí ve la paradoxa, han votat de forma gairebé calcalda als barris més pijos de la zona alta de Barcelona.  I amics, això fa mal. Fa mal veure com un artefacte que va néixer per aturar el sobiranisme a Catalunya, transmutat ara en una dreta de disseny i de plató va via de convertir-se en partit hegemònic entre aquests sectors populars de la regió metropolitana.  Pur eix social!!! I és que es veu d’una hora lluny que l’estètica de Ciudadanos -començant pels seus líders- és la viva imatge de les classes populars metropolitanes!!!

Des de l’esquerra dependentista no s’ha dubtat en atribuir al “pressing” sobiranista aquest rearmament identitari en clau espanyola del “cinturó roig”. No els negaré part de raó, però l’esquerra dependentista s’hauria de plantejar perquè entre “independència”  i “eix social” resulta que han optat per una tercera via anomenada Espanya”...i prendre’n bona nota. I Garcia Andujar ens podria explicar com és que el seu poble ha votat com el barri de l’alta burgesia catalana, que resulta que és profundament espanyola i espanyolista.

I el sobiranisme haurà d’acceptar que la tan anhelada “penetració” de la bona nova independentista en aquests sectors va per llarg. La geografia i l’urbanisme són aquí mals aliats. S’ha de ser molt curós amb les estratègies d’entrada en aquestes zones. Oblidar-se de conversions fulminants.  Les emocions són poderoses, tan que caldrien no un sinó mil “Sumates” per aconseguiran que uns dígits de dèficit fiscal prevalguin per sobre d’una identitat tan rotunda. A aquests sectors els cal un relat independentista que els garanteixi que la seva identitat espanyola no serà vulnerada ni menystinguda i sobretot, que els asseguri que aquesta identitat no els convertirà en els pàries del nou país. I Molta paciència.





dilluns, 11 de maig del 2015

Relats sobre desigualtats i demagògies a BCN

Fa uns mesos va sortir publicat a la premsa de Barcelona un informe sobre la distribució de la renda entre els barris de la ciutat on es dibuixava un mapa certament inquietant: amb dades de 2013 el districte amb la renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi) triplicava la renda mitjana del que la tenia més baixa (Nou Barris). Aquestes dades encara resulten més preocupants quan de l’àmbit dels districtes es passa al dels 73 barris de la ciutat, ja que el barri amb la renda més alta (Pedralbes) multiplica pràcticament per sis la renda mitjana dels habitants de Vallbona o Cutat Meridiana[1].

Són dades certament inapel·lables, que dibuixen una realitat devastadora, d’una Barcelona escindida per les desigualtats internes, i reflecteixen les greus problemàtiques que afecten amplis sectors de la població de barris castigats per l’atur i els desnonaments. Aquest escenari  encaixa perfectament amb l’evolució econòmica a nivell global que ha suposat un fort increment de les desigualtats des de l’esclat de la crisi.

La difusió d’aquestes dades va causar òbviament una alarma que de forma gairebé invariable s’ha canalitzat contra el model de ciutat que s’atribueix al darrer mandat municipal de CiU. Així, la Barcelona de Trias seria la de l’escissió entre la ciutat d’èxit que representaria el Mobile i la Barcelona dels amplis sectors que en quedarien al marge.

No negarem ni la gravetat de la situació actual, ni per descomptat el patiment quotidià i insuportable d’un nombre molt important de persones i famílies de la ciutat. No ens cansarem de proclamar que aquest és el problema de la ciutat, i la prioritat absoluta que han d’afrontar el seus governants. Però el relat ideològic que s’ha construït sobre la perversitat del “model Barcelona” necessita un matís: el creixement de les desigualtats internes a la ciutat no es pot atribuir en exclusiva a la gestió de Xavier Trias, la cosa ve de lluny i els anteriors gestors del Cap i Casal no se’n poden espolsar la responsabilitat. De fet el “model Barcelona” ara tan blasmat no és de cap manera patrimoni de Trias, i a les dades ens remetem. Tal i com es pot veure en la taula, el nivell màxim de desigualtat interna es va produir l’any 2011 després d’enregistrar un fort increment des de l’any 2008 coincidint amb el darrer mandat del PSC en coalició amb ICV.




Renda mitjana dels barris de Barcelona
Mitjana de la ciutat=100



L’any 2008, a l’inici de la crisi, la diferència entre els barris amb més i menys renta, era ja molt alta, el barri de renda superior multiplicava per quatre el de renda més baixa. Hi havia un total de 50 barris amb renda inferior a la mitjana de la ciutat i només 23 per sobre. Però en tan sols tres anys, 6 barris més es van situar per sota la mitjana de la ciutat passant a un total de 56 i la diferència entre màxim i mínim s’havia disparat: Pedralbes multiplicava per sis Ciutat Meridiana i Vallbona. L’evolució dins el mandat de Xavier Trias no és per tirar coets, ni de lluny, però com a mínim no es pot negar que la situació s’ha estabilitzat[2] i fins i tot 4 barris han superat el llindar de la mitjana de renta de la ciutat en relació al 2011. I això tenint en compte que el 2013 ha estat el pitjor any de la crisi en termes d’ocupació i activitat econòmica.

Sens dubte, no mancarien altres dades per capgirar aquests arguments[3], i certament, Xavier Trias no es podria presentar mai com el paladí de la reducció de les desigualtats, però aquí hi ha algú que no està entomant la part –molt gran- de responsabilitat que li correspon. I la impostura arriba a nivells preocupants. Els senyors Collboni i la senyora Colau -en tant que marmesora del llegat de ICV- no poden encolomar a Trias el marron que es va gestar durant el mandat dels seus antecessors i quedar-se tan amples. De fet a la vista d’aquestes dades la postura de la CUP de negar-se en rodó a menjar-se l’herència d’ICV pren tot el sentit... Només un detall: entre el 2000 i el 2011 període que engloba dos tripartits i un bipartit d’esquerres, la mitjana de renda de Nou Barris va passar del 65,5% al 59,4%[4].

Observant aquestes dades resulta que la desigualtat s’intensifica a partir de 2008. Per tant, el senyor Alfred Bosch podria armar un relat segons el qual, les desigualtats a BCN s’accentuen així que ERC surt del govern municipal i per tant els grans responsables en són PSC-ICV. Comprarien el senyor Collboni, i les senyores Camats i Colau aquest relat? Jo  no el compraria, i m’inclinaria cap a hipòtesis més objectives, de l’estil de “és la crisi estúpids!” La realitat és tossuda i per norma general molt i molt complexa, potser massa, i això la fa molt difícil d’encaixar amb simplificacions maniquees. I la realitat ens diu que des de l’acció municipal és molt i molt complicat incidir en la redistribució de la renda de la població. Però ja se sap, resulta molt i molt temptador pervertir-la a base de construir frames tramposos. 



[1] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm
[2] Tal i com es van afanyar a proclamar des dels serveis municipals: http://premsa.bcn.cat/wp-content/uploads/2014/12/ok141212_Renda-Familiar-Disponible-2013-VD.pdf
[3] https://guanyembarcelona.cat/press/trias-governa-pels-lobbies-barcelona-desigual/
[4] http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/economia/renda/rdfamiliar/evo/rfdte.htm

dimarts, 28 d’abril del 2015

La cultura i el pinso dels cavalls

Afortunadament,  queden lluny aquells temps nefastos –de segur que enyorats per més d’un- en que l'heroi mutilat Milan Astray profanava el santuari del saber hispànic a Salamanca amb el seu "muerte a la inteligencia". Tan lluny com que els seus successors companys d’armes enguany es dediquen a la noble tasca de la promoció cultural  en forma de “viatges culturals”. Uns viatges que suposen uns 60.000€ a l’any en el pressupost del Ministerio de Defensa. Que bonic! Quin detall!

Bé, més aviat un petit detallet si es compara amb els números que fan anar en aquest ministeri, que òbviament està per altres negocis. Negocis ben singulars val a dir, com ara el pinso, el fenc, l’encenall i altres farratges destinats a nodrir els fantàstics exemplars equins que permeten desfilar una de les unitats d'elit de l’exèrcit espanyol: la Guardia Real. Els amics de Crític s’han dedicat a buidar el BOE amb partides més o menys extravagants del pressupost del Ministerio de Defensa i resulta que el pinso d’aquest ramat puja ni més ni menys que 1,5 milions d’euros, més o menys el pressupost dels "viatges culturals" multiplicats per 25. Déu n’hi do amb el menú de la quadra!



No he pogut esbrinar per quants individus està formada aquesta noble camada equina, però em temo que la factura pujarà com a mínim uns grapat de milers d’euros per barba, o per crinera, tant se val. Probablement si els amics de Crític, aconseguissin tibar els fil d'aquests contractes de pinso arribarien a conclusions força inquietants pels preus que arriba a assolir l'alimentació equina, o si més no, pels preus que en paga l'exèrcit. 

El cas és que si algú, de Ciudadanos o del PP per posar un exemple, s’entreté una estona en gratar en les dades que aporta el Crític trobarà un munt de “curiosos” –per imprescindibles òbviament- exemples de despeses que servirien per pagar uns quants milers de 9-N i per plantar “ambaixades” catalanes fins a l’últim astre de l’espai sideral. Però esclar, a qui se li acut comparar una despesa tan imprescindible, "social" i "no identitària" com això de la Guardia Real amb les obsessions fruit dels "deliris" nazionalistes dels catalans adoctrinats per la immersió i Club Super3.

diumenge, 1 de març del 2015

Patriotismes de geometria variable

El meu amic de Podemos em deixa per inútil quan li matiso que la CUP no és un partit nacionalista, com tampoc ho és Procés Constituent, però com el meu amic uns quants centenars de milers de catalans suposadament d’esquerres desconfien d’aquests projectes pel seu component “nacionalista”, i d'ERC ja no cal ni parlar-ne perquè s'ha lliurat amb armes i bagatges a "la dreta nacionalista" de les retallades i la corrupció .  Tant se val, que els seus programes estiguin carregats de referències a drets econòmics i socials, perquè el seu component autodeterminista els converteix en sospitosos de fer-li el joc a la “casta” catalana a la primera de canvi, i els inhabilita a priori com a forces d’esquerra autèntica, ja que com bé sabem, pàtria i esquerra són com oli i aigua. En aquest sentit la famosa abraçada de amb Artur Mas és la prova fefaent d’aquesta convicció, tal i com es va encarregar de recordar-li Pablo Iglesias a un David Fernández, que deu ser el tonto útil de la “casta” catalana.

Però aquesta “esquerra no nacionalista catalana”  formada per gent com l’exfiscal Jimenez Villarejo  -que abandonà IC per criptonacionalista i que es va permetre el luxe d’exercir 30 anys a Catalunya sense pronunciar una paraula en català- es veu que no tenen cap inconvenient amb una estranya  febre patriòtica que sembla que s’ha apoderat de tot un Pablo Iglesias. D’un Iglesias que en el seu recent “debate sobre el estado de la nación” alternatiu, es proclama “patriota de veritat”, no dels que s’emboliquen amb la bandera per després ·”convertir España en un país dependiente que se puede convertir en un colonia de Alemania[i].  Aquests són els mateixos que celebren la victòria de Syriza com el “triomf del poble grec” contra les imposicions estrangeres –de nou Alemanya-, i s’empassen el pacte dels de Tsipras amb un partit de dreta nacionalista antieuropea, l’absència de dones a l’executiu  i els seus flirtejos inicials amb la Rússia de Putín.

Ja se sap, la “pàtria” és per Grècia i per Espanya. Aquí es pot ser patriota i “no nacionalista” sobretot si ets d’esquerres. Ep, però patriota autèntic, res d’embolicar-se amb banderes -si no és la republicana espanyola- Cal prendre exemple dels “germans” de Venezuela, i de l’Alba Bolivariana, contrades ben assessorades per un tal Monedero.





I sense oblidar Cuba,.on la consigna nacional no ha esta una altra que "patria o muerte" durant dècades.





Ja se sap, les estelades són per Cuba, i els pactes amb la dreta nacionalista per Grècia -i per Euskadi, on han tingut tàndems patriòtics per a tots els gustos (PNV-PSOE; PNV-IU i PP-PSOE). En fi, oli i aigua, “no nacionalisme” en estat pur: un patriota, un idiota que deien els de la Polla Records, i allò del patriotisme és la virtud dels depravats o l'últim refugi dels covards. I és que és molt i molt lleig això del patriotisme, sobretot el dels altres. 


I perquè ens entenguem, una persona que ha patit la tortura de la "formación del espíritu nacional" i l'ommipresència sinistra i amenaçant del "todo por la patria" no té cap debilitat especial pel foment dels esperits nacional-patriòtics, però em reventa aquest doble raser, aquesta geometria patriòtica tan variable.




divendres, 19 de desembre del 2014

Conversa amb un amic de PODEMOS

Benvolgut,

No estic inscrit a Podemos, ja et vaig comentar una vegada de passada que per deformació professional desconfio de qualsevol invent que neix o es propaga a través del gènere tertúlia en el circ mediàtic de Madrid. Però veient el Facebook de Terrassa, em pregunto, si com a mínim en termes de llegua som també un municipi de Madrid. 
Sort amb les primàries



Estimat Santi :-)
Gràcies per la sort per les primàries. Sobre llengua: la majoria dels q composen el cercle són castellano-parlants, d'aquí q hi hagi més castellà habitualment en escrits i demés. A mi la veritat és q passo molt de fer de les llengües banderes i m'importa ben poc com la gent es comunica. Estic més per treballar per a q un dia al poble el governi el mateix poble i no una colla de milionaris sense escrúpols.

Benvolgut,

Jo també passo de fer de les llengües banderes, però no he estat jo qui ha imposat una llengua i n'ha prohibit una altra, que li ha dit a ningú que "hable en cristiano" o que es renti la llengua. Ni soc jo qui ha posat tot l'aparell d'un estat ha intentar que una llengua s'imposi a una altra. No soc jo qui vol fer pagar a a la "comunidad autónoma" 6.000 euros per poder estudiar en una llengua, ni soc jo qui nega la unitat de cap llengua i li posa noms estrambòtics per fracturar-la i ridiculitzar-la. Oblidar tot això es fer el joc als que practiquen i han practicat aquest exercici de fer llengües banderes per la força, de les armes quan ha calgut. A mi si que m'importa com es comunica la gent, bàsicament perquè amb aquest exercici sempre hi ha gent que en surt beneficiada i altra perjudicada. Les llengües són instruments de dominació i poder (i el poder acostuma a ser en última instància una cosa d'una colla de "miloranirs sense escrúpols"). Fes un volt per la "zona alta" de Barcelona, i mira quantes escoles fan l'ensenyament en anglès). Hi ha una cosa que es diu drets culturals, i a Espanya aquests drets no es compleixen en termes de llengua. Hi ha una assimetria claríssima a favor del castellà i està assumida com una cosa "normal". És normal que a Catalunya la gent s'expressi en castellà, però no és normal que s'expressi en gallec, i és absolutament "anormal" que algú s'expressi en català a Madrid, al Congrés de Diputats, per exemple. O a Brussel·les, al parlament europeu, perquè a uns senyors que manen a Espanya (poder) no els surt dels collons.
L'assumpció d'aquesta "normalitat" comporta que s'accepti sense fisures l'imperatiu "en castellano que nos entendemos todos" Qui són "todos"? Vaig estar aprenent una temporada esperanto perquè era l'opció de "llengua sense bandera i sense poder", però ho vaig deixar córrer, perquè vaig veure que una llengua internacional deslliurada de qualsevol poder no tenia cap possibilitat d'obrir-se camí entre milions de cosmopolites que pràctiquen el "castellano que nos entendemos TODOS". I qui diu castellano, diu anglès o qualsevol altra llengua, carregada de canons (i de bitllests).

Estimat Santi,

Trobo q no és bo posar tant de sentiment a un instrument per a la comunicació.

Benvolgut,

Poso tan sentiment a un "dret" cosa ben estranya pel que sembla.
Quan el policia, el funcionari, o el feixista de torn et diu "hablame en..." no està fent servir precisament un instrument de "comunicació". Està fent servir un instrument de "poder".I sobre això et recomano una lectura a la primera gramàtica del castellà d'Antonio de Nebrija, on explica clarament per a què serveix "la gramàtica". I a fe que els seus "comunicadors" (soldats, funcionaris i altres invasors) ho van aplicar a plaer amb amerindis que van entendre ben aviat que la llengua és un instrument de comunicació. I qui diu el castellà, diu qualsevol altra llengua "de comunicació" (que vol dir amb uns quants canons al darrere). De fet, un lingüista va fer una definició ben precisa entre llengua i dialecte: un llengua és un dialecte amb un exèrcit.