Quan es
van començar a publicar els informes PISA vam constatar amb una profunda
decepció que el sistema educatiu català era lluny de l'excel·lència.
Potser havíem viscut en una falsa percepció fonamentada en la trajectòria i la
solidesa dels moviments de renovació pedagògica, potser això ens havia ajudat a
creure, amb un punt de xovinisme, que l’escola catalana havia de ser molt bona
pel sol fet de ser catalana...PISA ens va fer caure del cavall i ens va deixar
deprimits i desorientats, però alhora ens va indicar un far que ens il·luminava
des de la distància, concretament des d’uns 3000 quilometres nord enllà, un far
anomenat Finlàndia.
PISA
ens deixava lluny, molt lluny de Finlàndia, i de fet queda lluny, molt lluny de
Catalunya en el pla físic. Però aquesta distància no ha impedit que s’hagi
produït una peregrinació tant física com virtual a la recerca de “guia i
orientació”, o si voleu allò que se’n diu “referents” i “bones pràctiques” en
el català que ara es parla. L’últim episodi d’aquesta peregrinació el va
protagonitzar el conegut “Follonero” que s’hi va plantar amb una
motxilla farcida d’apriorismes i preguntes retòriques -posats a fer em quedo
amb un 30 minuts que van passar fa un temps-.
Tant de
bo que poguéssim “importar” així com un “pack” el sistema educatiu finès a
Catalunya. On s’ha de firmar? Però com bé sabem aquestes coses no són
replicables. És més, tal i com afirmava Gregorio
Luri en l’esmentat “30 minuts”, aquesta suposada rèplica estaria condemnada
al fracàs: cada societat ha de trobar el seu model educatiu. Finlàndia ha
tingut la sort de trobar-lo, però les seves veïnes Suècia i Dinamarca que són
ven a prop i que probablement són encara mes “netes, nobles, cultes i riques”
que diria el poeta, no se’n han ensortit. Que podem esperar naltros des la
nostra trista i dissortada pàtria...No hi ha varetes màgiques, però per
començar no aniria malament desfer-nos dels, tòpics, apriorismes i dels llocs
comuns, que han provocat aquesta mena de “finlanditis” que patim. La publicació
del darrer informe de l’OCDE
“Education at Glance”[1] amb dades dels anys 2009 i 2010 aporta
gran quantitat d’informació i anàlisi que pot resultar molt útil en aquesta
escomesa. (Les dades d’OCDE són a nivell estatal, de forma que, de moment, ens
limitem a comparar amb Espanya. Però val a dir, com bé sabeu, que en aquest
camp Catalunya malauradament no millora les mitjanes espanyoles).
-La “finlanditis”
ens prescriu òbviament “Invertir en educació com a Finlàndia”. Doncs
resulta que l’any 2009 Espanya
es va gastar molt més que Finlàndia, concretament
8.818 dòlars per alumne pels 8.134 de Finlàndia. Això són dades de primària i
secundària, però és que en infantil (3-6) la diferència és encara molt
superior: Espanya invertí gairebé 1.400 € més per alumne que el país nòrdic.
-La
“finlanditis” dona per suposat, que a Espanya les
classes estan massificades i les ratios d’alumnes per professor són molt més
altes que a Finlàndia. Doncs
res més lluny de la realitat: a secundària
Espanya tenia 9,9 alumnes per professor (una
de les taxes més baixes del món) mentre
que Finlàndia era de 13,7. (Dades
recents del Departament d'Ensenyament del curs 2011-12 situarien Catalunya amb una mitjana de 10,8 que es
podria elevar fins a 11,7 assignant 1/2 jornada de dedicació al
professorat a temps parcial[2]).
-I
òbviament, “els professors estan molt més ben pagats a Finlàndia”. Doncs tampoc. A secundària, quant a retribució del professorat,
Espanya ocupa el 9è lloc en
el llistat de l’OCDE i
Finlàndia baixa fins el 18è[3].
Si us
agrada remenar números, l’informe conté dades per donar i per vendre, però
dibuixa un escenari ple de matisos, paradoxes i fins i tot de “cops
inesperats”, cap indici de realitats en blanc i negre. Però sembla evident que no es tracta d’una qüestió
d’inversions i de recursos, per aquí no ens acostarem a Finlàndia. Però
podem prendre nota d’altres diferències que poden semblar sorprenents: els alumnes a Finlàndia fan menys
hores lectives que aquí, i els professors menys hores de
permanència als centres. Per
tant, tampoc es tracta d’intensificar permanències i càrregues lectives, sinó
més aviat dirigir la mirada cap altres direccions: l’organització del sistema, l’organització
interna –autonomia- del centres, currículums
i competències, i sobretot la
implicació social en el sistema educatiu i la seva valoració.. I ja que hi som posats, val la
penar recordar que el
millor sistema educatiu del món té el 97,5% dels alumnes a l’escola pública.
Tot i
així, continuarem lluny de
Finlàndia, bàsicament perquè es tracta d’una societat molt homogènia i amb
un alt grau de cohesió interna: una societat on la població immigrant no arriba
al 3% del total; una societat que s’ha cohesionat sobre les bases de l’estat de
benestar propi dels països nòrdics, on les competències educatives bàsiques (literacy)es
van assolir per la gran majoria de la població a començaments del segle XX. I
pel que sembla tenen un entorn familiar i social abocat totalment en el seu
sistema educatiu. I nosaltres tenim el que tenim.
Però
precisament per aquesta distància sideral, ens
cal valorar això que tenim. Tenim un sistema educatiu que ha suportat la
tensió extrema provocada per l’allau migratori de la dècada passada i el mobbing dels efectes col·laterals de la
bombolla immobiliària. Tenim resultats comparables a altres territoris
d’Espanya i de la mateixa OCDE que no han hagut d’afrontar aquest repte. Estem
donant competència bilingüe a noies i noies procedents de contextos culturals i
lingüístics molt allunyats del nostre i d’entorns familiars amb escàs o molt
escàs capital educatiu. I tot això amb una escola i uns professionals que no
tenen ni de lluny el reconeixement que gaudeixen a Finlàndia. No diré allò de “que
no estamos tan mal!” que diria aquell. Però us heu preguntat com hauria
afrontat el sistema finlandès una sacsejada d’aquestes característiques?
Per
això també ens cal defensar el
que tenim, quan es publiquin
les dades de 2012, es constatarà sens dubte una caiguda generalitzada de les
posicions del sistema espanyol –i per extensió del català- en els rangs de
l’OCDE. L’efecte de les retallades pot ser devastador, però també ha fet prendre
consciència de la importància de defensar el que s'havia assolit i ara està
amenaçat. Just ara que tenim les maletes a punt: ítaca és més a prop, però si
aquest viatge ens allunya més de Finlàndia faríem un molt mal negoci.
[1] http://www.oecd.org/edu/eag2012.htm. Tambés està disponible el “Informe Espanñol
a http://www.mecd.gob.es/inee/publicaciones/indicadores-educativos/Indicadores-Internacionales/OCDE.html
[2] Les dades de professorat només distingeixen
entre a temps complet i a temps parcial sense especificar la dedicació. Segons
aquestes dades el curs 2011-12, va suposar el 15,7% del total.
[3] Per trobar professorat ben pagat
aneu a Luxemburg: multiplicareu per tres la vostra nòmina.
5 comentaris:
M’agrada el post Santi. Certament no tot és questió de diners. Hi ha implicades moltes variables d'entorn i també el que volen les famílies... Sense anar més lluny l'altre dia sentir pel carrer un vei meu dir al seu fill que no passava res si treia aprovats, que ell també en treia i que li havia anat bé a la vida(suposo que es referia al cotxe 4 x 4 que té, no al nivell educatiu que ha arribat...).
Només un dubte, quan parles de despesa en educació, parles de despesa pública i privada o només de pública… la interpretació és diferent. EEUU gasta molt en sanitat pero tots sabem que passa, molt en privat i poc en públic, amb el que els resultats són pitjors que la majoria de paisos europeus. No podria ser que gastessim molt en coles de concertats i privats?
Haig de comprovar-ho, però diria que es tracta de despesa de les administracions ja sigui directament en serveis públics educatius o en centres concertats. El que no s'inclouria seria la despesa de les famílies.
Molt interessant, Santi, l'article. El tema de números sempre és interpretable, però el que dius podria ser ben be veritat, i que no fos una qüestió tan de recursos, com de limit integrador.
La feina de l'escola com a institució integradora és i ha estat enorme, però si el que volem son resultats acadèmics és diferent tenir un 30% de nouvinguts d'estrat social baix que tenir-ne un 5%. No pots esperar que els resultats siguin els mateixos. Seria un miracle.
I l'altra xoc que crec que no parles és el canvi cultural que va significat la LOGSE a secundària. Això de tenir els nanos fins als 16 i tot el tema de la diversitat hi ha molts professionals que encara no ho ha paït. A qualsevol institut et trobes gent molt cremada, que no creu en el que està fent. I al final això també compta.
Tard o d'hora s'haurà de fer un estudi sobre la "transició a l'ESO". El moment i "tempo" triats, la coincidència inesperada amb l'allau migratòria. Això no va ajudar gens a conscienciar i motivar el professorat per afrontar un canvi tan fonamental, i que en molts casos certament va suposar una reculada en les condicions de treball. I això òbviament no és fàcil de pair.
Molt bon article, Santi! He de reconèixer la meva sorpresa davant les dades que ens exposes. Certament, he de confessar, jo patia de "finlanditis".
Crec que l'encertes de ple quan vincules l'èxit o fracàs del sistema català o les allaus migratòries de les darreres dècades. No és que la implicació familiar dels "nadius" amb l'escola sigui exemplar, ni molt menys, però en el cas de la majoria de "nouvinguts" ho és molt menys. I això es nota. Ho dic per experiència en les meves pròpies carns. Estic d'acord en què l'esforç que hem fet els docents a secundària ha estat titànic en aquest sentit, però no cal rebutjar l'"efecte ESO" i els continus canvis de model educatiu en la motivació professional dels docents. Crec que l'estabilitat o no del model també és un factor condicionant a tenir molt en compte amb els resultats a llarg termini.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada