Qui més qui
menys ha vist –visionat que en diríem
en català 2.0- un fantàstic reportatge "Comprar-llençar-comprar"(1) que posava al descobert les pràctiques
vergonyoses que portaven a terme una sèrie d’empreses per limitar de forma
deliberada la vida dels seus productes . Empreses entre les quals hi figurava
la més cool del món mundial quan el
seu fundador i guru encara era viu. Deu ser que els apòstols del nou
capitalisme, es prenen al peu de la lletra això de la “destrucció creativa” -que per Shumpeter era "el fet essencial del capitalisme"-. La
fundació de torn ja s’encarregarà de fer córrer el missatge postís i ensucrat
de la sostenibilitat a base de RSC, mentres tant en el paradís dels drets socials i la classe treballadora, els hereus
de Mao Tse Tung s'hi deixen la pell fabricant 50.000 unitats per dia del i5, quan el 90% dels usuaris encara no acaben de saber com funciona
el i4. Això si els hooligans de la marca ja frisen amb les prestacions que diuen que tindrà el i6.
Però pel que sembla això de l’obsolescència programada és vell que el Fu Manxu, pel cap baix dels anys 20 del segle passat i sembla que sigui consubstancial a la (i)lògica capitalista. Amb això no descobrim res de nou, però el que realment resulta indignant és que estiguem pitjor que fa cent anys quan de l'aliança entre un fabricant de cotxes de Detroit (Ford) i un enginyer (Taylor) en va nàixer la fabricació en massa. Mireu sinó que en diuen els clàssics (de la novel·la negra!!!)
“No es pot esperar qualitat de la producció de
masses, la qualitat dura massa i per això se substitueix per les modes que són
l’engany comercial adreçat a produir obsolescència
artificial. La producció de masses no podrà vendre els seus productes l’any
vinent a no ser que els converteixi en “demodés” tot just en un any”.
Raymond
Chandler, The Long Good-Bye (1953)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada