En un dels seus moments més delirants
Don Manuel Fraga Iribarne va menystenir el component èpic de la Diada amb el
poderós argument que a Rafael de Casanova ”ni tan sols se l’havia executat”. Mira
tu amb quins falsos mites entabanen a aquests catalans, amb personatges que
moren tranquil·lament al llit. Això és l’evidència més palmària del seu deliri nacionalista.
En fi don Manuel, no tots els països
poden lluir una extensa galeria d’herois i màrtirs que comença amb Don
Pelayo i el Cid i es perllonga amb una successió d’episodis gloriosos fins al
Coronel Moscardó i José Antonio Primo de Rivera, sempre presentes!
Però resulta que els predecessors
de Don Manuel en un govern franquista van tenir la mala pensada d’executar un
president de la Generalitat, després de fer-lo segrestar per una institució tan
democràtica com la Gestapo, torturar-lo i vexar-lo com a un vulgar delinqüent i
condemnar-lo en una farsa judicial. En la seva lògica, amb el tracte indigne
i humiliant a la màxima autoritat de
Catalunya, es projectava la humiliació col·lectiva als que pensaven que això de
Catalunya era quelcom més que 4 províncies d’Espanya: País? Aquí el teniu el
país! Haguessin donat aquest tracte a Azaña, Largo Caballero o fins i tot a
Negrín?
Però diem que van tenir la mala
pensada, perquè resulta que amb aquesta execució –acció exemplar segons
l’opinió recent d’un miserable columnista
de la “premsa lliure” de Madrit- el feixisme espanyol va convertir Lluís
Companys en el president màrtir que mai havia tingut Catalunya. Algú va dir amb
un excés de cinisme referint-se als clarobscurs de la seva trajectòria
política, que la millor contribució que Companys va fer a Catalunya va ser la
seva mort...
Una mort que tard o d’hora
s’havia de girar en contra d’aquesta miserable dreta espanyola –i dels seus
corifeus locals del PP i Cs- fins el punt de convertir-lo en una de les seves obsessions
més repugnants: no en van tenir prou amb matar Companys, ara cal rematar-lo. Catalunya
no pot tenir un “heroi màrtir”, per tant es tracta de convertir l’heroi en
“villano”, i amb aquesta operació es cobren dues peces de cop: Companys era poc
més que un vulgar delinqüent, i per tant 1) es va executar un personatge detestable
que s’ho tenia ben merescut, i 2) que un personatge així arribés a president de
Generalitat, demostra el component malaltís i pervers del separatisme. És per
això que la dreta espanyola mai farà contrició d’aquest assassinat. I si cal
tornaran a rematar-lo. I per cert, se’n sap alguna cosa de l’esquerra?
4 comentaris:
Un dels problemes dels nacionalismes (bé, del nacionalisme) són els seus "mites". Com a fenòmen irracional, que apel·la als sentiments i no pas la raó, el nacionalisme és tan irracional com els mites que sustenten el seu (respectiu)imaginari nacional. Són elements suposadament llegendaris que ajuden a construïr aquest imaginari nacional (aquestes tradicions inventades), tot seguint Anderson i Hobsbawm. No només Don Pelayo i el Cid, en el cas del nacionalisme espanyol. El nacionalisme català també té els seus mites, equiparables als altres però òbviament més nostrats. Des de Roger de Llúria i els almogàvers fins els germans Badia.
Company, veig que no has entès res, o al menys a mi m'ho sembla; no es tracta de veure qui "la té més llarga" si Don Pelayo o Roger de Llúria. La qüestió és que amb una cosa tan poc mítica com una execució han donat peu a la creació del suposat mite de Companys. Però és que a més a més, els seus botxins, i els seus hereus s'han dedicat a empastifar de forma indigna la memòria de la seva víctima. L'assassinat de Companys va ser ben real i la seva justificació barroera per part de l'espanyolisme resulta insultant.
Però ja que hi som, l'apel·lació a Homsbawm em sembla un lloc comú, i el seu "relat" no està exempt d'una colla de mites de la historiografia del segle XX.
Llavors, a que venia treure aqui els mites del nacionalisme "dels altres"? Ja trobo bé desmitificar el nacionalisme sempre i quan sigui també el nostre, i no només el dels demés.
Trobo bé mantenir aquest esperit crític també amb els mites propis i m'esgarrifa veure l'Oriol Jonqueras participant en un homenatge als germans Badia.
És el que té intentar defugir de determinats virus.
Doncs el Jonqueres va a un acte d'homenatge a uns militants del partit que presideix que foren assassinats. Com els de la CNT van a homenatges del Durruti, l'Ascaso o el Noi del Sucre -ben massius i emotius per cert- això els fa "nacionalistes"?
El problema de determinats "antinacionalismes" és com el de determinada "antipolítica": l'any passat era fent unes cerveses en un bar d'Extremadura i quan la tertúlia va derivar en política, l'habitual càrrerga contra la "classe política" va arribar al zènit quan es va proclamar que ara sobren polítics per tot arreu, i en canvi en temps del Franco, aquesta casta estava eliminada...
Amb l'antinacionalisme passa una cosa semblant, a Espanya l'extrema dreta i la dreta extrema acusen a Bildu i a ERC de "nacionalistes radicals". I l'esquerra catalana "no nacionalista" utilitza sovint això dels "uns" i els "altres". I es proclamen "federalistes", però resulta que aquest federalisme no és universal, sinó que se subordina al marc estricte d'Espanya. Algú em pot explicar perquè? A les hores qui són els "uns" i els "altres"?
Publica un comentari a l'entrada