Pàgines

diumenge, 31 d’agost del 2014

Peret i els gitanos (de Barbens)

Corria l’estiu de 1978 i em trobava exercint feines eventuals al poble de Barbens al bell mig de la Plana d’Urgell, feines que van incloure des d’una bona part del catàleg del jornaler agrícola a fer “tasques de suport” a la festa major del poble. Aquesta darrera va acabar sent una de les activitats retribuïdes que m’han deixat un record més grat, ja que va consistir entre d’altres labors en col·laborar a muntar l’envelat de la festa amb una colla entranyable formada pels “homens” d’una família pagesa de les Garrigues. Es tractava d’una estructura tradicional, formada integrament per fusta i lona, i els encaixos eren gairebé tots a base de cordes. L’ambient de treball amb aquesta colla va ser una passada, una immersió en una certa ruralitat crespuscular que ara ja seria objecte d’estudi dels professionals de l’antropologia. Doncs bé, resulta que l’estrella de la festa major de Barbens 78 no era un altre que “el rei de la rumba”. En aquell moment, l’ultima cosa que se’m hagués acudit fóra anar a un concert d’en Peret, diguem-ni que la meva religió em prohibia acostar-me a menys de 300 metres de qualsevol cosa que hagués sonat a Eurovisió però la meva presència formava part del “contracte” amb l’envelat, i de retruc això em va permetre incrementar encara és la meva immersió en la sociologia de la ruralitat urgellenca.

Resulta que per aquelles dates d’ajuntaments pre-democràtics, la festa se la pagaven de forma gairebé exclusiva els veïns i per assistir als actes de l’envelat els residents al poble havien de pagar una mena de “bo participatiu” pel conjunt de la programació i no tenien dret a anar a un acte de forma selectiva, això estava reservat als visitants i forasters. Resulta que al poble de Barbens hi havia un nucli de gitanos[1] que de forma sistemàtica no anaven als actes de la festa perquè no compartien el criteri del “bo participatiu”, i per tant no podien entrar als balls i concerts dels envelats. Normalment com que no els interessava massa el tipus d’actes que es programaven el problema no anava més enllà de la constatació d’un punt més d’aquell “living apart” que es practicava de forma gairebé sistemàtica, però la presència del Peret va provocar un daltabaix en aquesta lògica. Els gitanos de Barbens no es volien perdre per res del món el concert del rei de la rumba però segons la norma consuetudinària de la festa major no hi tenen dret. Finalment, després dels consegüents estira i arronsa es va permetre als gitanos passar per taquilla com si fossin forasters, de forma que el rei rumbero va aconseguir que gitanos i paios de Barbens gaudissin plegats per primera vegada d’un esdeveniment d’aquell tipus. El concert va ser un èxit esclatant, i amb l’envelat ple de gom a grom el rei va anar desgranant el seu catàleg d’èxits populars sense intercalar pràcticament diàleg amb el públic. Finalment va fer un pausa més llarga per presentar una cançó. Va començar a parlar en castellà i algú del públic -format gairebé exclusivament per paios i gitanos catalanoparlants – va cridar “en català!”. El rei de la rumba li va llençar un gest de desaprovació i va continuar l’explicació en la llengua “común” sobre la cançó dedicada al “Mig amic” el pare del rumber i cantada, això si, en la llengua “pròpia”.

Acabat el concert i desmuntat l’envelat, vaig perdre la pista d’en Peret fins a l’esclat de la “Gitana hechicera” amb els saraus olímpics del 92, ja dins l’onada que va portar al reconeixement “institucional” de la rumba “catalana” amb “Los Manolos” enfilats dalt de les llistes d’èxits. Una “Gitana hechicera” que va passar també de llengua “común” a “pròpia” amb la versió que Peret en va fer al “Concert de Llibertat del 2013”. No m’estranya gens ni mica que els “voceros” del nonacionalisme espanyol s’acarnissessin de forma despietada amb ell: el Peret del “Canta y se feliz” eurovisiu transmutat en perillós còmplice del separatisme!


Diuen els experts que la rumba “catalana” neix de les aportacions que el Pescadilla –“el pare” i el propi Peret[2] -el rei- van fer sobre la base de formes més tradicionals que practicaven els gitanos del carrer de la Cera, i que estarien emparentades amb els “garrotins” molt antics dels gitanos de Lleida, però a ningú, començant pel “Pecadilla” i el propi Peret havien reivindicat la patent “catalana” del gènere. De fet, els gitanos de Perpinyà d’aquest format n’hi diuen “cubano”. Va haver de ser un català d’adopció com el Gato Pérez qui ens va fer descobrir el caràcter genuí de l’invent, definint-lo i etiquetant-lo a base de “ventilador”. És ben cert que el Gato va obrir el camí a la dignificació d’aquest gènere i a ancorar-lo dins la genealogia del flamenc tot ressaltant-ne la seva catalanitat.

Però en fi, a mi amb la rumba –catalana o no- em passa com amb altres variants de músiques populars, i és que prefereixo les evolucions més o menys sofisticades que els productes en “estat pur”. En aquest cas les meves preferències posarien el Gato Perez, o formes encara més hibrides com La Troba King-Fu per davant del “rei de la rumba”. I que voleu que us digui, “Canta y se feliz” o “Borriquito como tu” no formaran part del catàleg de cançons de la meva vida. Una altra cosa és que aquestes i moltes altres creacions d’en Peret s’hagin “colat” a la banda sonora d’una època que també és la meva, com s’hi han colat tantes i tantes tonades, tonadetes i tornades de la inesgotable fàbrica dels diferents “pops” moderns.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Santi, a veure si fas una investigació històrica. Només has de descobrir un petit detall dels s XV, XVI, XVII que pertanyi a la història de Catalunya i que se l'hagi apropiat la història de Castella. Segur que t’ho pengen a la revista on col • laboro

Garret

Anònim ha dit...

Bon dia. Si contacteu amb l'associació Forcat (Foment de la Rumba Catalana) us podem proporcionar informació, obtinguda de diversos documents escrits i investigacions, sobre l'orígen de la rumba catalana.

Hi ha moltes falses especulacions sobre qui va inventar la rumba.

www.forcat.org
info_a@forcat.org

Salut i rumba

Santics ha dit...

Gràcies pel vostre comentari i pel contacte a la vostra web i la vostra feina en la promoció de la rumbadel gènere. No soc expert en rumba. La mort d'en Peret em va evocar aquest llunyà i singular episodi biogràfic i vaig voler comentar-lo.